23 de juliol 2010

De la Diagonal al Guinardó, Sobre la participació ciutadana

Abans de iniciar una visió crítica del que està passant, cal reconèixer el gran treball que s’està desenvolupant ara en el barri del Guinardó. La illa del mercat, el Mas Guinardó, l’obertura de Teodoro Llorente, la reforma de Verge de Montserrrat, l’enderrocament del viaducte del cinturó, la remodelació dels carrers més deteriorats...Desprès de dècades d’abandonament, per primera vegada sembla que a l’Ajuntament hi ha algú que pensa en aquest barri. Probablement, el fet de que la regidora del Districte, Elsa Blasco, sigui una veïna d’aquest (cosa que no passava amb els anteriors) te alguna cosa a veure. Per fi la direcció del districte està en mans d’algú a qui el districte li interessa, i no només com a plataforma d’ambicions polítiques.

També cal reconèixer que, a pesar de les fortes molèsties, ha valgut la pena encetar ara totes les obres. Reconec que al principi la sensació era que s’havien tornat boixos a l’Ajuntament, o que es volia fer la vida impossible als veïns iniciant totes les obres alhora. La veritat és que ara que han arribat els retalls als pressupostos públics, hem de reconèixer que si s’hagués anat massa a poc a poc, igual no s’arribava mai...

La qüestió que aquí vull tractar és el dèficit de participació ciutadana en aquest procés. Cal situar això en el seu context. Els negatius resultats de la campanya pel referèndum de la Diagonal obliguen a repensar la participació dels ciutadans. La veritat és que aquell procés va estar més orientat a la propaganda que a la real participació. Va suposar un gran (i car) desplegament de medis, però la gent tenia la sensació de que tot es decidia a un nivell fora del seu control. En aquest ambient, la forta campanya (bastant demagògica i esbiaixada, tot s’ha de dir) d’alguns medis de comunicació a favor de la “no opció” C , va decantar definitivament tot aquest procés. Probablement, desprès d’aquest episodi, els responsables polítics mostren un fort recel a tot el que sigui “participació”.

Però s’equivoquen, el problema és precisament l’absència de participació, haver imposat una interpretació de la democràcia representativa que implica total delegació, de manera que els ciutadans no es senten responsables de la marxa de la seva ciutat, dipositant aquesta responsabilitat en “els polítics”. Així, la única forma d’expressió és la queixa. Queixa que ni tan sols esdevé acció política i que, si es dona la possibilitat de votar, es transforma fàcilment en un “que es fotin”.

Davant d’un altre comentari sobre la manca de canals de participació, des del districte es va respondre a aquest blog que hi ha un diàleg amb les associacions. Però, algú coneix l’associació de veïns del barri del Guinardó? Segons la web de la federació d’associacions es diu “Joan Maragall” i te una adreça de e-mail, però ningú respon quan se li escriu. De fet, probablement el 99% dels veïns del barri no coneguin cap activitat d’aquesta associació fantasma ni sàpiguen res del seu discurs sobre el barri. Hi ha altres entitats culturals i de temps lliure, i amb una activitat real i valuosa, però la majoria dels veïns del barri no les perceben com eines per participar en la transformació del seu entorn.

La transformació del barri del Guinardó hauria estat una gran oportunitat per implicar als veïns en la definició del seu barri. Però no a través de referèndums, sinó promovent trobades per proposar, per discutir, i facilitant la participació en el seguiment de les obres. Els veïns són els primers interessats en un disseny adequat i una realització correcte. Però finalment tot ha quedat en mans de tècnics desconnectats del dia a dia dels carrers del barri. I el que és pitjor, no està clar si estem davant un pla de barri o un conjunt d’actuacions desconnectades. Si hi ha pla, no el coneixen els veïns.

Algunes qüestions sobre el disseny. En obres anteriors tant de gran magnitud (Pg Maragall) com petita escala (passatge Llívia), es va dissenyar la filera d’arbrat de manera que oferís un continuo vegetal, amb tres avantatges: el impacte paisatgístic, la continuïtat de l’ombra a l’estiu i una barrera per la invasió de les voreres pels cotxes sense necessitat d’omplir-les de fitons. Per això, es va planificar l’aternància entre arbres, fanals i altres elements del mobiliari urbà de manera que es garantís aquesta continuïtat. Ara, les obres es fan sense fer aquesta previsió. Fanals, arbres i altres elements sembla que es planifiquen per separat, i si hi ha coincidències, els arbres són els que perden. Ha passat això a Verge de Montserrat, a on el passatge mai serà com el aconseguit al Passeig Maragall, i als carrers que ara s’¡urbanitzen, que mai aconseguiran l’efecte del passatge Llívia. A més, quan la filera d’arbres i fanals està en una vorera, en lloc de fer aparcar els cotxes a l’altra banda, i aprofitar així aquella barrera per impedir la invasió, es fa l’aparcament al mateix costat (com a Varsòvia) o alternant (com a Agregació). Com a resultat, o be s’ha d’omplir de fitons la vorera que no te arbrat (despesa que es podria haver evitat i impacte negatiu) o es deixa que.com fins ara, la vorera més estreta s’ompli de cotxes els dissabtes i diumenges, quan no hi ha vigilància.

Una altre mancança és que seguim sense cap carrer de vianants al nostre barri. Tan sols hi ha una petita actuació en aquest sentit al final de Renaixença, però s’ha desaprofitat la oportunitat de reanimar el comerç del passatge Llívia convertint aquest carrer en un eix de vianants. I també s’ha desaprofitat la possibilitat de fer unes remodelacions orientades a crear una zona 30 amb plataformes úniques, com s’ha fet en altres barris. Una llàstima.

I novament, com única sortida de participació resten només les queixes davant algunes “chapucillas”. Alguns exemples a les obres de la Rambla de la Muntanya:

a) Alguns guals dels passos de vianants es van fer col•locant les lloses que serveixen per guiar als cecs al revés, paral•leles i no perpendiculars a la voravia. La queixa dels veïns ha funcionat, però s’han gastat diners refent el que ja estava fet.

b) Es van fer guals a on feia anys que ja no funcionava l’entrada i sortida de vehicles. Idem a l’anterior.

c) Mentre que el disseny de les cantonades de la majoria dels carreres anul•lava el xamfrans per donar més espai als vianants, en algunes cruïlles es van mantenir. Desprès algú es va adonar i es va tenir que refer l’obra (la cantonada Vinayals-Rambla a on estan els contenidors s’ha refet 5 vegades! en el darrer anys).

d) S’han fet guals per sortides de vehicles que contravenen la normativa que evitava desnivells pels vianants.

Això ha comportat despeses innecessàries que encareixen les obres, i es podriren haver estalviat amb la participació dels veïns.

Finalment, la participació dels veïns en la reforma del barri hauria estat l’oportunitat d’or per formar una xarxa social que s’impliqués en altres temes diferents dels urbanístics, com els de convivència i acció social. La participació és fonamental per la creació d’una forta xarxa social, especialment en moments en els que l’Estat del benestar està sofrint seriosos atacs, i amb ell la mateixa democràcia.

2 comentaris:

Joan Vallvé ha dit...

Com a veí del barri i com a conseller d'ICV del districte trobo molt encertades algunes de les idees del post, m'agradaria, però, respondre a algunes de les coses que s'hi diuen.

Precisament, de manera simultània a tot el procés de la diagonal (del que se n'ha obviat el real procés participatiu, el previ a la consulta) s'ha encetat una nova etapa en referència a la participació a tota la ciutat, els consells de barri.

A part d'una reorganització tècnica i política que fa que cada barri tingui un tècnic (en aquest cas, una tècnica) de barri i un conseller de barri (jo mateix); s'han creat recentment els consells de barri i les comissions de seguiment dels consells de barri. En aquests espais s'està desenvolupant un pla de futur del barri i es tenen aquest tipus de debats. L'aproximació al barri, aquest nou canal de participació es converteix en una participació deliberativa i dóna el complement que dèies a la participació representativa que està en moments baixos.

Crec que tenim un problema molt gros de comunicació i implicació i no sempre aquests espais són tant participats com esperaríem i en això estem.. Sovint em poso pessimista i penso que no és casualitat que les Associacions de Veïns i Veïnes siguin, com dius, cada vegada menys conegudes i utilitzades, crec que no només tenim un problema de comunicació i de participació que hem intentat esmenar amb aquest nou canal, crec que a més també patim una crisi d'implicació, de participació, de consciència social, d'individualisme consumista i despreocupat.

Crec que hem d'aconseguir canviar la tendència i omplir tots els canals de participació i si són insuficients fer-ne més.

T'animo a participar d'aquests espais, cal gent amb visió crítica, pràctica i de futur i estic a la teva disposició per parlar del barri sempre que vulguis.

Felicitats pel blog

Juan Antonio Domingo ha dit...

Són els petits detalls els que fan grans les coses. Discrepo amb la reforma del Passeig Maragall fa uns anys. Aquesta artèria separa i ja no es va tenir valor en poder fer una rambla, almenys en la primera part on tenim ni més ni menys que sis carrils (carril bus + 4 + carril bus). Respecte a la participació jo em vaig apuntar a un consell de barri en la web del districte que no serveix per a res pràcticament i no he rebut ni una trista resposta. El Guinardó necessita un punt central (esperem que sigui el nou Mercat) perquè afloreixi la vida i tothom tingui sensació de pertinença com a Horta o Gràcia. Fa pena veure els nens embotits al trocet de la Plaça Maragall on les zones verdes brillen per la seva absència. Bé, de fet el mur de la Ronda Guinardó i la sortida del Túnel de la Rovira l'han pintat de verd, això també compta com a zona verd com van fer amb al gespa del Trambaix?